Notícies

Taller del Voluntariat

Les veiem com ens veurem i ens veuen com es van veure, és el títol del taller del servei de voluntariat que els alumnes de 4t d'ESO treballaran aquest curs amb les persones grans que resideixen a Sanitas Tarragona i a la Comunitat de Germanes Vedruna de la nostra escola.

El primer dia varen signar el seu compromís a la Residència de Sanitas, mentre que a la de les germanes Vedruna, es presentaren les germanes i els voluntaris, a partir d'una dinàmica que consistia a crear vincles a través d'un fil que els unia a tots.

Després de cada visita els alumnes escriuen les experiències personals que els expliquen en un diari. Records, sentiments, anècdotes, maneres de fer... aquests diaris esdevenen valuosos testimonis de temps passats que es fan presents, alhora que són un prova de com generacions tan distants poden compartir vida.

"A la congregació de la germana Maria, era tradició que el dia dels Sants Innocents una d'elles havia de passejar pel poble fent-se passar per la Germana Superiora. Encara se li escapa el somriure en recordar el dia que li va tocar fer-ho a ella" (Alba Gassó)

"El més dur dels primers anys de clausura era no poder veure la família, en especial, la mare. Per sort, al cap de poc, la van traslladar al convent que hi havia just davant casa dels seus pares. Cada cop que la mare pujava al terrat a estendre la roba, tocava un xiulet per avisar-la i ella corria escales amunt per veure-la des del terrat del convent" (Marina Cardona)

"En esclatar la Guerra Civil, la Lucia va perdre els pares i es va separar de la seva germana. Durant molt de temps va creure que la seva germana havia mort. 70 anys després, a la Residència de Sanitas, va veure que hi havia una dona amb els mateixos cognoms que ella... Era la seva germana! Estan recuperant els anys perduts, però la duresa de l'experiència viscuda dificulta la relació actual". (Laura Cattarin)

"Nosaltres treballem a la planta de residents amb Alzheimer. El primer dia creiem que seria un repte molt difícil i no sabíem ben bé com havíem d'interactuar. Ens vam adonar que només necessiten sentir-se acompanyades i escoltades. De vegades, cantem i riem molt, i d'altres, no calen ni paraules, podem estar una bona estona agafant-nos la mà i gaudint del silenci" (Irene Jiménez i Marta Basterra)

"La Joaquima va haver d'abandonar el seu Terol natal als 16 anys, deixant un germà de 2 anys i un altre de 18 dies amb la seva mare, perquè el seu pare havia mort i la seva mare va haver de tornar a casar-se per tirar la família endavant. Afortunadament la Congregació la va acollir". (Maria Boqué i Ester Casanovas)

"Té molts bons records de la seva infantesa, exceptuant el període de patiment de la guerra i la pèrdua d'amics. La seva única família eren els seus pares, ja que no tenia germans. El que més li agrada fer és llegir llibres, des de petita ha llegit moltíssim. Amb només 13 anys, llegí tot el Quixot." (Marta Miquel)

"A la Residència sempre hi anem a l'hora d'abans del pati. La Paquita sempre m'explica que li agrada molt veure jugar els nens al pati. M'ho diu cada dia. Té Alzheimer. Moltes de les persones amb qui treballem en pateixen. Un dia, mentre deixava la cadira al seu lloc abans de marxar, una altra de les germanes m'agafà l'entrepà i, quan me'n vaig adonar, ja se l'estava acabant. Em vaig acomiadar d'ella amb un somriure. L'Amali, el meu professor, em va dir que no em preocupés que ell me'n compraria un". (Jordi Munté)